A comunicació oral escrita i digital hem de presentar una llegenda sobre algun lloc en concret. La meva companya
Natalia Martín i jo, hem escollit la del pont del diable de Martorell. Espero que us agradi.
Hi havia una vegada Una dona de Martorell que treballava de minyona en una pensió de mala mort de vora el riu. No tenien aigua corrent i com que la Font més propera queia a l’altra banda del Llobregat i, per aquell indret, no hi havia un miserable pont per travessar, la pobra dona havia de fer mil peripècies per traginar l’aigua cap a la pensió.
Cada matí quan arribava al riu s’havia de treure el calçat, després passà a gual amb les espardenyes en una mà i el càntir i la galleda a l’altre i un cop a la riba eixugar-se els peus i calçar-se una altra vegada. A la tornada de la font, li tocava de repetir la mateixa maniobra, i al vespre, a l’hora de fer el sopar tornava.
Un vespre de tardor, el Llobregat baixava de gom a gom. Per travessar-lo, la criada hagué d’arromangar-se el vestir fins a les cuixes i quan es trobava al mig del riu, se li va escapar un renec: “quina feina més galdosa. Valdria més donar-se al diable!
Unes passes més enllà, va veure que a la riba l’esperava un jove. Feia de bon mirar, anava ben vestit i era amable i educat. Mentre es cordava les espardenyes, el foraster li va dir que era el diable i com que havia sentit que el cridava, allà era per ajudar-la.
En lloc d’acoquinar-se, la dona es va sentir afalagada davant d’un individu que, malgrat es tractava del diable, acudia al seu ajut només de pronunciar el seu nom i que, a més, la tractava de senyora.
- “Jo us puc construir un pont per passar el riu, senyora. I de moment no cal que em doneu res. Quan moriu em pagueu amb l’ànima i ja està”.
- “Certament queda lluny això de la mort” va pensar la dona. Abans em toca de traginar milers de càrregues d’aigua, descalça, pitjor que un animal. I es posà a negociar: hauria de ser un pont de pedra. No una passarel•la de fusta, que a la primera riuada se l’emportaria cap al mar.
- “Tindreu un pont de pedra, senyora. I d’una sola arcada, sense cap pilar al mig del riu. D’aquestos ponts que resisteixen qualsevol rovinada.
- “Una obra així costa molt de fer. Qui sap quan temps trigareu d’acabar-lo!"
- “Ni un sol dia senyora Guaiteu si anirem de pressa que el construiré en una sola nit. Prometeu-me l’ànima i demà al matí abans que canti el gall, el pont estarà enllestit”.
- “Construir un pont de pedra en una sola nit es impossible. Si us penseu que no he vist mai res, aneu ben equivocat. De jove vaig anar a servir a Barcelona, jo!”.
El diable va jurar que la cosa anava de debò. Va afegir que una senyora llesta i que havia vist món com ella no podia menysprear aquell tracte: poder passar el riu com una persona des de l’endemà al matí i durant tota la vida, a canvi d’ una petita paga d’aquí molts anys, quan morís. Davant les raons tant poderoses, la criada es va avenir al tracte.
Al cap d’un parell o tres d’hores la criada va tornar al riu. Abans de ficar-se al llit, tenia curiositat per veure com anaven les obres del pont. Arribant al riu, va veure centenars d’obrers que treballaven en silenci sota el clar de la lluna. I exclamant va dir: “Qui ho havia de dir que la meva ànima tingués tant valor!”
A la nit, li costava dormir, es girava i regirava pel llit i no es podia treure del cap el tracte del pont. Pensava que després d’escarrassar-se tota la vida carregant aigua, havia de ser ben trist anar al infern i cremar-hi per tota la eternitat.
Llavors, considerant que ella sola no podia sortir se’n va demanar-li ajuda a la mestressa, una dona que tenia solució per a tot.
Quan li hagué explicat tot, la mestressa li va preguntar: - “A quina hora as dit que ha de estar fet el pont?”
- “Quan trenqui el dia, senyora. Tant aviat com canti el gall. “
- “Ja ens podem afanyar, ves a buscar una galleda d’aigua, corre!”
Van anar totes dues al corral i la mestressa va abocar la galleda damunt del gall, que dormia a la barra del galliner. Es va espolsar l’aigua de les plomes i entonar un “kikirikic”, que va arribar a orelles del diable, que volava amb una enorme roca, l’ultima que faltava per acabar el pont.
Furiós de no haver pogut complir el tracte, i doncs, perdre l’ànima de la criada, va deixar caure la roca, que va anar a petar a les portes d’una masia. L’endemà al poble de Martorell, es va despertar amb un magnífic pont de pedra damunt del Llobregat.
Per inaugurar-lo, només calia posar-li la pedra que faltava. Assabentats del seu misteriós origen, el van batejar com el pont del diable.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta llegenda s’ha acabat!
